Una futura...

Hola a totes,
Em presento, sóc la Mar no sé ben bé com he trobat aquest web, suposo que buscant respostes als meus dubtes. He llegit una mica per aquí i em sembla admirable el coratge de totes les que heu pres la decisió de ser mares en solitari.
Jo encara estic a mig camí, m'explico, tinc parella i vivim junts des de fa 10 anys, ell ja té un fill adolescent i la nostra relació es va deteriorant mica en mica perquè no vol tenir cap més criatura i ja fa uns anys que el meu desitg és cada cop més incontenible...estic fent un gran exercici interior per acabar de pendre aquesta desició. He llegit a les normes del forum que aquí no és parla de separacions ni divorcis però em sembla que més d'una ha passat pel que estic passant jo ara mateix. Ell és i ha sigut sempre molt sincer amb mi, m'estima em tracta com una reina, som amics, disfrutem fent de tot però no em pot donar el que més desitjo per por a patir com a patit com a pare separat. L'entenc, però això em trenca el cor i imaginar la meva vida d'aquí uns quants anys sense haver sigut mare serà la cosa més fustrant del món.
Tinc una bona feina, em podria combinar els horaris,estic valorant els pros i contres, per aquest motiu he entrat aquí, no sé si he fet bé, potser demà dono un pas enrere o potser dos davant i arribem a compartir experiències,
Perdoneu aquesta presentació tan penosa, però em va bé explicar el que sento ja que ho faig ben poques vegades
Gràcies!

Hola Mar,

Entenc la teva situació, però que algú hagi sofert en una separació no és excusa per no voler tenir fills. Conec algun cas on ell també tenia fills i amb la nova parella n'ha tingut un. Jo penso que quan s'estima una persona no és excusa ja tenir un fill i haver-ho passat malament, aquest és el seu problema, no és el teu. Perdona que et sigui tan franca, però la seva posició em sembla d'allò més egoista. 10 anys són molts anys, però si ara et fas aquestes preguntes és per alguna cosa. Ànims guapa i potser si li tornes a plantejar....i si no doncs planteja-li que ho faràs tu sola i continuar la relació, a veure què li sembla. És una opció.
Sort,

Hola!
Jo sóc de les que li va passar algo semblant.. la meva parella no volia tenir fills, o en teoria, això deia.. 3 anys de relació, 1 va ser convivint.. , i seguia dient que no. Jo em veia cada vegada amb més i més ganes, i anava fent un calaix d'estalvi, por si acaso. I va arribar un dia, que la conversa va ser més seriosa, i li vaig dir adéu. 3 mesos més tard, ja estava inseminant-me... (i ell amb una altra.. , no tinc tanc clar el seu amor verdader cap a mi).
Cada dia que passa estic més orgullosa de la decisió que vaig prendre, i fins i tot m'he preguntat, pq no ho vaig fer abans?
Ser mare és maravellós, jo tinc dos joies de 5 mesets, que m'esgoten les energies, però que feliç sóc entregant-me totalment a ells! m'omplen moltíssim.
Jo t'animo a tenir aquesta conversa seria. Aquí estem per quan decideixis fer dos passos endavant.
Petons,
Anna, 35 Bcn, Eloi i Carla 5 mesos i dormint sols a la seva habitació per primera vegada!

Hola Maricel.

Benvinguda al fòrum!

El que exposes te per fer un llibre.

Primer de tot, la teva presentació no es penosa, només ets sencera amb tu mateixa.
Es cert que les normes diuen que aquí no es parla de separacions o divorcis, però pesant sempre amb les situacions que es donen a mares solteres clàssiques (separades, o sigui, que es van quedar embarassades amb parella i els seus fills i filles tenen un pare), així que no t'amoïnis per això.

El que et passa no es tant estrany com podries pensar, jo personalment no he passat per això, però a mes d'una noia d'aquest fòrum li ha passat.

Es clar que passes per un moment d'un gran conflicte intern, sobre tot sentimental.
Puc arribar a entendre la postura de la teva parella, però es clar, la teva no es tant estranya, es ven normal que vulguis ser mare i a mes, quant la crida a la maternitat arriba, es molt forta i no pots lluitar en contra. Pensa que la teva necessitat com a persona es tant important com la necessitat que ell te de protegir-se com a pare separat.en tot cas, crec que si ell veiés la vostra relació com a tal, un tu a tu, no tindria tanta por, pensa-hi mes, si cal.

Es complicat, si que si. Però saps que et dic? que de les relacions que he tingut, cap m'ha donat tanta felicitat com la felicitat que sento com a mare, quant em miro a la meva goteta, quant l'abraço, quant... es molt especial, tot i que no tot son flors i violes, però del cert et dic que si tens ganes de ser mare, no facis un pas enrrere, si no dos endavant, doncs mai te'n penediràs d'haver-los fet, en tot cas te'n penediràs si no els fas.

Cada dia que passa sento que son poques les hores que et puc dedicar.

Benvinguda!!

Desgraciadament la teva història es repetix sovint. Has de prendre una decisió, i no és gens fàcil, però segur que trobes una sortida, sempre n'hi ha una.

Hi ha els homes que diuen que no volen tenir fillls, però també n'hi ha que amb 35-40 anys diuen que encara no és el moment (es veu que pensen que la vida dura 500 anys), i a més es pensen que això del rellotge biològic de les dones es un cuento xino...

Un altre dia t'explicaré la meva història.

Aquest no és un forum de relacions, tens raó, però tot el que impliqui prendre la decisió de ser mare soleta, ens importa, no sé com et podem ajudar, però si necessites aquest recolzament, virtual o presencial, aqui el trobaràs.

Molts ànims, i que els temps difícils passin ràpid.

Bego

Moltes moltes gràcies noies,
Se que estic en una interssecció, la veritat és que qui m'ha despertat aquest instint tan bèstia ha estat ell perquè és adorable amb el seu fill....però i gairebé sempre hi ha un però el seu amor és per un sol fill. La conversa ha d'arribar JA i estic una mica acollonida, perquè estic del tot segura que acabarem de partir peres. Això de plantejar tenir un fill sola dins la relació ho veig inviable, ja que encara que no sigui seu si convivim tots junts li faria de pare igual, però no ho descarto.
Avui he parlat amb un amic que m'estimo molt i té tres nenes precioses en parella i li he explicat la meva situació, li he comentat que m'estic plantejant seriosament el fet de portar-ho a endavant jo sola i m'ha dit que és preciós ser pare però jo sola és un mal negoci...aixxx
Ja explicaré com va....us agraeixo de tot cor l'atenció noies, estic segura que si decideixo ser mare en solitari tindre un gran suport i ajuda per part vostra!

Pensa que qui té fills en parella veu com una muntanya tenir-los sols. No s'ho pot ni arribar a imaginar perquè s'ho ha organitzat tot pensant en que té ajuda i no veu com fer-ho sense. De la mateixa manera que un que només té un nen li costa veure com t'ho pots fer amb dos i sobreviure.

Però la realitat és que hi ha moltes maneres d'organitzar-se per sortir-te'n tu sola i disfrutar-ho. Totes nosaltres en som la prova, sobretot les de bessonada. Evidentment hi han moments de crisi quan unes mans extres anirien de meravella, però no són tants i tota la resta ho compensa.

En quant a la situació amb la teva parella jo entenc la seva postura: ja és pare i té parella, ho té tot. No el conec i no tinc més dades, però pel que dius ell està prioritzant els seus sentiments per sobre teu. Al final t'has de plantejar què passaria si d'aquí uns anys talleu i a tu t'ha passat el temps de tenir nens. O sense tallar, segur que en algun moment o altre li acabaries retreient que per la seva causa no has pogut ser mare. I és una experiència que és tan tan maca i gratificant que no puc més que recomenar-te que la tinguis.

Si t'animes aqui ens tens.

Júlia 38 + Roger 2

Un apunt més... jo trobo que em fa falta "el pare" quan he de montat i desmuntar cunes, allargar les maleides corretges del cotxet Mcclaren, quan els braços em fan figa davant d'una super pujada al carrer... i poca cosa més. I sense aquesta figura.. m'en surto igual, i em poso en forma sense haver d'anar al gimnàs!! jejeje

Ànims amb la conversa pendent.

Petons,
Anna 35, bebitos 5 mesos

Benvinguda Mar!
El nostre camí vital està ple de cruïlles difícils on hem d'escollir, agafar, i també renunciar. És dur, però que meravellós, alhora, poder escollir! Escolta el que et diu el cor. Si ser mare, per tu, ara, és una prioritat, tira endavant! A vegades, malgrat l'amor, persones que s'estimen s'han de separar perquè els seus projectes vitals i inquietuds ja no coincideixen. Pensa bé què vols i el suport que et calgui, segur, el trobaràs.
Una abraçada.

Benvinguda Maricel,
Aviat començaré a fer la primera IAD, tinc moltes ganes i molta il.lusió.
Al juny estava fotudissima ho vam deixar amb la parella,jo l'estimava molt i ho passavem molt bé junts també , i un dels motius va ser q jo volia ser mare ja , i ja no podia deixar més temps passar, temps per ser mare es limitat, per trobar un home el pots trobar tota la vida. Sempre he volgut fer-ho en parella, com la majoria suposo, la responsabilitat compartida es millor. Però també és important q tots dos tinguin les mateixes ganes i desitjos. I no es pot forçar a ningú a ser pare.

Les pors a la soletat es normal, a sentir-te sola quan es trenca una relació, es molt dur, es trenquen moltes coses.., però, de tot es recupera un, som tots més forts del q de vegades imaginem. Les dificultats al camí penso ens fan crèixer també com a persones.
Conec moltes relacions avui dia , q estan per comoditat, per por a estar sols, per mil raons, però no per AMOR.
Diré el q penso: si un home no vol tenir fills amb una dona, es sincerament, PER Q NO L'ESTIMA COM CAL, es dur dir-ho però així ho sento. Penso que per AMOR es dona tot, quan no es així, llavors, ja es una altra cosa...carinyo, afecte, etc..
com es vulgui dir.
Jo, tinc pors i dubtes encara d fer-ho sola, som humans i es ben normal tenir aquestes sensacions, però em poden les ganes i si no ho faig me'n penediré tota la vida , i aquestes MARES VALENTES, a les q miro i admiro, m'han donat força per no sentir-me tan sola, en aquesta important decisió.
Ara, passats alguns mesos, ja em sento una mica millor, ha estat tot molt dur per mi, com algunes dones d'aquest forum suposo moltes han passat per situacions similars... crec no soc la unica . Ara tinc una il.lusió molt gran, i ara ja ningú em posa obstacles, q tant desanim em causaven.
Ha començat una altra nova etapa per mi.
una Abraçada, anims, i MOLTA SORT.!

Carmen, 38 anys

He mogut el tema al fòrum Rumiant, doncs es el seu lloc.

Tot i que es un presentació, la temàtica del tema està enfocada als dubtes i el fet de rumiar.

Lo seu hagués estat fer dos temes, un de presentació i un altre sobre el fet en si.

Per ara no renyem...

Noies, què bé heu parlat totes!!!!!!!!!! Oleeeeeeee.

Em sembla molt ben dit el que diuen la Júlia i la Carmen:

ell està prioritzant els seus sentiments per sobre teu. Al final t'has de plantejar què passaria si d'aquí uns anys talleu i a tu t'ha passat el temps de tenir nens. (Júlia)

si un home no vol tenir fills amb una dona, es sincerament, PER Q NO L'ESTIMA COM CAL, es dur dir-ho però així ho sento. Penso que per AMOR es dona tot, quan no es així, llavors, ja es una altra cosa...carinyo, afecte, etc.. (Carmen)

Doncs sí senyor!!!! Així és la cosa, així mateix.
I sobre el tema del teu amic, és normal que et digui això, nosaltres ens en sortim i ho vivim amb normalitat. Per la resta de dones/homes en parella i amb nens som super womans!!!

Ànims i si et fa patir aquesta situació i ell no t'ajuda, plantejat què està fallant. No és normal, no et pensis que ho és.

Hola, Maricel.
Penso igual que les meves companyes, la veritat , això de que no volgui tenir fills amb tu, pensa que s'han donat casos que ... no volen tenir fills amb una i després s'ajunten amb un altre i en ténen, penso que es molt egoïsta de la seva part.
Així que parla amb ell i planteja-t'ho de veritat, és dur , però totes TOTES ens em sortim, millor o pitjor , però la recompensa és enorme, jo estic orgullosa de que he fet, del meu fill i d'aquestes NOVES amigues (MARES) que he trobat a aquest foro, són estupendes i divertidíssimes...
Petons i ànims estem totes per aqui
Nuria iPAU

Opino igual que las demás chicas….si un hombre te quiere, también tendrá el deseo de tener un hijo contigo.
Yo hablaría nuevamente con él, y con tranquilidad le expondría lo que sientes y lo que te pasa….el resto, es cosa tuya, si quieres lanzarte a la maternidad en solitario o no…
Los hombres piensan distinto a nosotras en cuando a ‘hijos’ y mas si ya tienen. Es comprensible, pues cada uno tiene sus inquietudes, y seguramente el ya las tiene cubiertas en ese aspecto. Pero tu no!!! Tu inquietud de ser madre sigue ahí.

Yo tuve 3 relaciones serias, mi primera pareja si que queria tener hijos al mes de estar juntos, pero yo tenia 30 y no estaba preparada, el segundo no quería ni oir hablar de hijos, quería vivir la vida….mi tercera relación no quería ni compromiso…así que después de romper con este ultimo a los 6 meses me lancé. He estado mas de 4 años planteándomelo, he llegado casi a los 40, y estoy sin pareja, así que como no tengo que dar explicaciones a nadie, pues allá que voy, y si, tengo miedo, y muchos días me entran unos nervios que me muero, pero sigo adelante, mi filosofía es o ahora o nunca….y cuando pienso en el nunca, me entra un 'noseque' de angustia y tristeza.
Yo por mi parte, lo voy a intentar, por lo que pueda pasar en un futuro, que no se diga que ni lo intenté…
Estoy en mi última prueba, así que imagino que en un mes o dos, me insemino.

Te mando mucha fuerza y valentía, que al principio hasta que te decides, hace falta

Un abrazo,
Cris

Hola Maricel,

Com q no em vull fer repetitiva i cansina et dire que IDEM de IDEM amb tot lo que han dit les meves estimades amigues i companyes en aquesta aventura de la maternitat en solitari...

TEST:
Vols de veritat de veritat, de debó de debó ser mare?
Es en el que penses sempre desde fa temps?
Et veus amb un bb als braços?

RESULTATS:
Si has respòs que SI a les 3 preguntas ....no anteposis mes aquest desig a ningú...

Una forta abraçada, i aquí estem x el que necesitis.

Gemma i Jana ( avui 19 mesos!!!!)

Bones a totes de nou!
Tela!! Noies m'esteu fent rumiar molt...Aiguaclara perdona tens raó, ja vaig mirar també en posar el post a RUMIANT però la inexperiència!
El TEST és: Sí, Sí i més Sí!!!
Però no és tan fàcil, la conversa està pendent i el meu cap bull...
Les vostres històries em donen ànims...MOLTES GRÀCIES
EVIDENTMENT US MANTINDRÉ INFORMADES

Hola Maricel


Espero que trobis la resposta a les teves inquietuds i que agafis el camí correcte.
La meva experiència és que ser mare és una oportunitat única que només podré viure jo mateixa.
Tenir parella la puc tenir quan vulgui.......ejem ejem o quan trobi la persona adeqüada.
Tenir un fill, per mi, és el millor que m'ha passat a la vida. Hi han tants sentiments que fins ara no havia tingut que no t'ho puc explicar amb paraules.
És una experiència que per res i per ningú del món la canviaria.

Viu la teva realitat i si et volen seguir ja ho faran, i si no, no passa res, tira endavant tu sola. Aquí som unes quantes que ho hem fet i no ens hem mort.

Petonets

Ester i Ona.

Hola Maricel,

No puc afegir molt més. Jo sóc del grup que mai no m'han durat les parelles suficient per plantejar el tema fills... o sigui que no puc opinar, però no sigueu tan dures nenes!! Tothom té les seves raons per prendre les seves decisions. Igual que nosaltres tenim dret a decidir ser mares sense ningú més, hi ha homes que no volen tenir més fills. Mentre ho diguin clar i no enganyin a ningú, em sembla una posició tan lícita com la nostra.
Sobre el comentari del teu amic, suposo que és com el que ens gem nosaltres a les mares de bessons: però com us ho feu amb la feina que en dona un!! Es fa i com que no has vist una altra opció et sembla de lo més normal apanyar-te. Ara: els somriures, mimos, carinyos, alegries, explicacions, temps i amor son sense compartir: tots per nosaltres!!! jeje.

Molts ànims en aquesta decisió dificil i complicada. Si decideixes tirar-ho endavant, ja saps on ens tens!
alba (34) i pau (6m), bcn