Hola a tothom

Hola, tinc 39 anys i estic rumiant el fet de ser mare, fa 4 anys vaig tenir un company que em pensava que seria per sempre (aiiiiii, quin mal ens ha fet el cinema romàntic nord-americà) i la meva situació familiar no és la millor per tenir un fill/a, els pares són depenents i la mare té un trastorn mental que fa que constantment reclami atenció perquè no se sent prou estimada (quan li vaig plantejar que estava pensant en tenir criatures em va dir que m'ho pensés perquè et jugues la vida al part, et canvien el cos i pateixes tota la vida). De fet, ella ha tingut molt mala experiència amb els fills(això seria un altre culebrot). i el pare té una malaltia genètica degenerativa que no es pot diagnosticar (fet que em fa més por encara prendre la decisió).

De feina,estic d'excedència d'una on estan fotent a tothom al carrer i ara estic en una petita empresa on no sabem si ens podrem mantenir.

Als 26 vaig tenir moltes ganes de tenir fills però estava amb un company amb el que no veia clar tenir-ne i ara penso que o em decideixo o el temps decidirà que ja no en puc tenir.

Les meves pors, són si podré sortir-me'n sola, i si la criatura pateix la malaltia del meu pare???? Em sentiria culpable tota la vida per dur-lo al món malalt (els genetistes diuen que hi ha un risc però veient l'arbre genealògic creuen que hauria de coincidir amb una persona que fos de la zona de la família del meu pare). I tampoc no sé si vull perdre la llibertat que tinc ara. I si va malament el part (em fa molta por)?, i si no m'agrada la rutina de criar un fill/a? I si d'adolescent no m'agrada com és el meu/meva filla i no ens entenem? I és positiu negar-li un pare a la criatura i una altra part de la família (avis, cosins, etc)? Jo he crescut aillada de bona part de la família del meu pare i ara de gran els estic descobrint i em sap molt greu no haver gaudit d'ells. I si la part genètica del donant és complicada com la meva? i si......podria estar amb els "isis" fins demà al matí.

Espero les vostres opinions!



Gràcies,



Sònia

Hola Sònia,

això de ser mare és una decisió que hem de tenir individualment però aquí ens recolzem des de l'inici per superar les pors que a totes ens invadeixen. Cada persona és un món i cada situació diferent, però les ganes de ser mares ens uneix.

La teva situació no sembla fàcil però has de pensar que si tens clar que vols ser mare has d'intentar-ho ja, l'edat ens obliga. De les pors sobre el part i/o possibles malalties no ens lliurem cap de nosaltres, ni de les mares amb parella, qui sap?

De la falta d'independencia i de les rutines de ser mare crec que no ens agobiarem, està clar que és cansat i fàcil no serà, però per les experiències de totes les mares que conec estic convençuda.

No val la pena patir ara per coses que desconeixem, per què ens angoixem i més que probablement sense motiu...

De la part de la família que li traiem... hi ha famílies amb pare i mare on només una d'elles vol saber del crio, o pares que no es porten bé i els nens es mengen els problemes dels grans, crec que els nostres fills només tindran una família però amb una convivència tranquil·la que és prou important.

La decisió és teva, però t'animo...jo m'ho vaig pensar massa temps penso ara, em penedeixo però suposo que també hem de trobar el nostre moment, potser el teu és ara...

Una forta abraçada!


Ángeles

Mare meva Sonia quantes pors!!!

Part d'elles tenen base, i sòn lògiques, però altres, com si d'adolescent no t'agradarà...aixó ja és avançar-se massa i de manera negativa.
Ni tant sols ho havia pensat!! xD

Com li he comentat a la isaky, sòc de les que pensen que quan les pors pesen més que la il·lusió, les ganes de ser mare i a la fi, l'instint en sí, és senyal de que una no està encara preparada per ser mare.

No deixa de ser una opinió totalment personal i possiblement una mica dureta de llegir.

Pensa que avui dia tenim un recolzament médic avançat que no és com era fa anys enrera. I tu has sortit bé, més el donant que també ho ha d'estar per llei = supercriatura d'allò més cuca i sana!!! ;P

Ànims i redueix aquestes pors!

mercè

Hola Sonia,

Benvinguda !

les pors que anomenes, algunes les hem passat totes crec jo. però d'altres com diu la merce jo tampoc me les he plantejat, com el fet de quan sigui adolescent.. crec que cada por i cada lluita al seu moment. Es una opinio personal, però potser hauríes de rumiar-ho una mica més, desde fora crec que estàs molt insegura, probablement per l'entorn que tens, amb els teus pares. Però només tu pots pendre una decisió tant important com la de ser mare i estar segura de voler ser-ho.

Es la teva vida, ningú més ho pot decidir per tu ni condicionar la teva decisió.

Referent al donant, passen per proves mèdiques i està controlat. I en quant a tu , et faràn proves, i tenint el que té el teu pare, igual et miren més per descartar futurs problemes hereditaris.Hi han coses que no son previsibles, altres si poden ser-ho.

Mira't el foro, veuràs que tots els dubtes que preguntes, tenen resposta i segurament t'ajudarà llegir altres punts de vista. Com el fet de que el teu fill no tingui pare, si podràs tota sola.... Voler es poder!!

Decideixis el que decideixis molta sort! i ja ens airàs explicant.

Laura

Hola a totes,

I Mercè, gràcies per la sinceritat.

Les meves pors es basen en el que he vist a casa entre la meva germana i la meva mare.

Us escric perquè suposo que algú que tingui una vareta màgica em digui que tot anirà bé i que serà una experiència meravellosa, frases que la meva mare mai em diria.

M'ha agradat trobar un fòrum com aquest on hi ha tant de positivisme i alegria. Espero anar perdent aquestes pors que paralitzen.

Una abraçada, Sònia

Sonia....i si demà cau un meteorit a la península del Yucatan ( altre cop....) i ens anem tots a pendre xl sac??

I si...Rajoy es torna bona persona de cop i ens cauen ajudes x doquier?

I si...coneixes a un home wuapo/ bona gent i ric que et retira i pots cuidar als teus pares i a la teva prole sense haver de patir dels diners mai mes?

Amb aixó nomès et vull dir que si...poden pasar moltes coses en aquesta vida, de bones i dolentes...xro aixó es part del joc reina....no saber el que pasara....lo important es viure tot el que el teu cor et mani...fins que un día aparegui en pantalla GAME OVER...mentres...enjoy el que puguis.

Una abraçada.

Gemma & Jana

Totalment d'acord amb la Gemma



Mercè

Hola,

No sé si estic contestant a l'apartat adequat.

Gemma, tu també dius les coses claretes com la Mercè!!!!!! M'has fet riure! i la frase "GAME OVER" és de les que impacten en la retina, ja t'ho dic ara. M'han animat les teves paraules encara que no t'ho pensis. I SÍ, totes (Àngeles, Mercè, Laura, Gemma) teniu raó!!!!!!!

Quan la il-lusió pugui més tiraré endavant com deia la Mercè, ho sé, el que em costa és decidir-me perquè analitzo massa els aspectes. Quan tenia 18 anys tenia una il.lusió: anar a viure a Irlanda i fins els 32 no ho vaig aconseguir!!!!!! Com també tardi 14 anys en decidir-me amb el tema fills/filles, potser que pensi en ser mare-àvia!!!!!!



GRÀCIES A TOTES PER LES VOSTRES PARAULES!!!!!

Sònia

hola.eire
fa dies que et volia contestar. si busques coses que puguin anar malament no acabaras mai. mira de.fr la llista contraria. no.nhi ha cap al.grup que.sen penedeixi. ser mare es esgotador, cansat, no tens ni udea de qui ha guanyat el mundial, de que fan a la.cartellera p quin dia comencen.les rebaixes pq el.centre de gravetat de la teva.vida gira a un altre lloc. la llibertat que tan valorem totes abans de tenir nanos passa a un altre terme. pero et pic garantir que val la pena i lo mes o.es que cada dia ea millor que lanterior i aixo et fa sentir meravellosament be. sobre el tema genetic.assegurat que ho expliques be a la clinica. avui en dia tenen tecniques per veure qualsevol.cosa !
la.decisuo es molt personal pero si et serveoxen les nostres experiencies: endavant!
alba 36 i pau 2, 4 dies.x vacas

Sonia...no li tinguis en compte a l´Alba akesta manera d´escriure...es que va de cul..( ja t´acostumarás...) i escriu desde el movil i como si la viera ...mentre li calenta el sopar al Pau, o li treu al pipa de la boca mentre recull la plastelina del terra...

jejejejeje.



Muasss!



Gemma & Jana

Hola Sònia.

Crec que no puc dir molt mes.

El cas es que entenc les teves pors, de fet molt poques no les hem tingut, el cas es el pes que aquestes tenen sobre la nostre decisió.

Segur que les pors no te les trauràs de sobre fins que estiguis embarassada, perquè una cosa si et diré, si estàs aquí, en aquesta situació, ja no marxes, je i tires endavant.
Com la crida es tant gran, no pots lluitar contra tu mateixa i estàs guanyant terreny a les pors amb la teva participació al fòrum, tant per escriure per primer cop com per llegir-nos i seguir escrivint.

Ah, si a casa teva, amb els teus, es respira negativitat i tot es veu malament, amb canalla aquesta negativitat marxa volant i no s'atreveix a entrar.

Molts ànims i força.

Hola mamis,

Sí, ja m'he pensat que l'Alba va de bòlid! Les meves amigues que ja són mares em diuen que el somriure dels peques compensa tot!!!!!

Aguaclara: el que tinc clar és que si em quedo embarassada i tinc la criatura, la meva mare em farà crides d'atenció (no pot evitar-ho perquè necessita l'afecte dels altres i atenció i fa EL QUE SIGUI per aconseguir-lo, això seria el segon culebrot) però jo prioritzaré la criatura perque no ha de patir les neures dels meus pares. A mi ja m'han expremut però al meu filla/filla no ho permetria. Ui, m'estic sorprenent de com he parlat.

Jo vaig fent al fòrum, és una teràpia on-line. GRÀCIES!

Sònia

Hola Sonia,

Muchos miedos veo, igual no estás preparada para intentarlo.

Te digo lo que te han dicho las otras, ninguna de nosotras nos hemos arrepentido de ser madres, a pesar de haber tenido alguno de tus miedos, y como siempre Gemma tiene razón, la vida es una lotería, nunca sabes lo que te va a pasar, así que a disfrutar y a hacer lo que te mande el corazón!

Crec que les pors són normals, i més per una decisió com aquesta que et canvia totalment la vida (i això és veritat).

Jo cada cop estic més contenta i m'ha servit per a estar molt més serena a la meva vida i agafar-me la vida amb molta més tranquilitat. Fins i tot a la feina.

Jo també havia tingut una relació molt llarga, però en el meu cas no era una persona preparada per a tenir fills. M'ho va demostrar abans i després de tenir jo ja la Mila. Fins i tot vaig estar embarassada d'ell i "per sort" (ara ho veig) vaig patir un abortament.

Els primers mesos (crec que fins els 18) són durillos, però jo ara que ja té 2 anys, ho veig tot fantàstic.

Ruamiat'ho bé.

Petons.

Elisana

Hola,

Mima, sí moltes i moltes pors que totes poden ser reals per això escric al forum per a minimitzar-les perquè "haberlas haylas". I com diu Elisana aquesta decisió és molt important, i per a mi seria LA MÉS IMPORTANT que prendria fins ara. Per d'altres temes sóc valenta i les amigues m'ho diuen, als 32 anys me'n vaig anar a viure a Irlanda sense feina i sense casa i sense conèixer ningú i apaaaaaaaaaaaaaaa quan ho vaig decidir "palante" però vaig tardar molt en fer-ho per les pors.i per mi va ser una de les millors decisions. Amb el tema dels fills, el que no faré és forçar una situació en la que estigui cagada i no vegi els aspectes positius però si la il.lusió pot més que les pors serà el moment d'intentar-ho i veure si el meu cos encara em dóna permís per ser mare.

Per mi tenir un fill és EL TOP TEN de les decisions perquè no decideixo per mi, també decideixo per una altra persona.

Una abraçada,



Sònia