Rumiant...

Recuerdo del primer mensaje :

Hola!! sóc la Jaquelin.. estic en aquest pas de rumiant... penso que és la decisió més important que puc arribar a fer a la meva vida.. ser mare soltera.. però també penso q és la decisió més maca q puc arribar a fer..em podeu explicar una mica el vostre cas??

Salutacions,

Jaquelin,

Hola Núria,

moltes gràcies per les teves paraules.. dintre pocs minuts me´n vaig al metge..

Molt bona setmana a totes,

Jaquelín,

Jaquelin, t'he de dir que a mi no em va costar gaire a decidir-me ser mare, simplement vaig sentir la crida a la maternitat i tota la resta de coses no eren importants, de debò, era com si hagués arribat el moment de pensar en mi i la meva possible família, sense pensar en mes enllà.

Em vaig cansar de sortir, em vaig cansar de estar esperant que passes alguna cosa a la meva vida, ja sigui per prendre un cafè o anar al Japó.
Em vaig anar fent lloc interiorment per tenir espai maternal, no sabria com explicar-ho.

De totes maneres, no et creis fronteres, no pensis que t'has de decidir ja, les decisions mes importants son les que sentim i si tu necessites una mica mes de temps, dic mica eh, doncs ara no vindrà d'un mes, no creus??

Només et diré que escoltis al teu cor i pensis que ser mare, tot i tenir els seus grans mals moments, te una gran vivència, sensació, vincle, que es un fill i res en el mon pot donar tant. Ser mare es un regal de natura, ja sigui biològic o no, doncs poder expressar la maternitat, poder exterioritzar aquesta virtut cap un fill es tant natural com el fet de que una flor pugui florir.

Espero que el que t'he dit et resulti de profit, si mes no enriquidor.

Una abraçada

Hola Jaquelin,

Fa temps que et volia cotnestar, però he anat una mica de cul. Com et diu la Nuria, sempre tindras dubtes. De fet jo encara en tinc (jajaja) no pots evitar el "què hauria passat si..." que no vol dir que em penedeixi ni un moment del què he fet. Estic super-feliç amb la vida que tinc, però entenc el "vertigen" de la decisió.

Prent-te el temps que et faci falta, perquè es un canvi a la vida radical. Jo era de les de sopar fors de casa 4 dies per setmana, grans viatges dos cops l'any, cine cada capde, etc etc. Però com t¡han dit varies de les noies, arriba un moment, en el que sents que no té sentit. que no t'omple, no et dona la satisfacció necessària, i vols que la teva vida tingui un sentit, un objectiu, un motiu de ser.

Aquí ens tens per preguntar tot el que et sembli i expressar els dubtes que tinguis.

Una abraçada

alba 35 i pau caminet dels 2 anys

Aguaclara i Alba,

moltíssimes gràcies per les vostres paraules... us escric ara perquè no se si demà podré escriureus...

per cert, he obert un tema nou, primer tractament..

intentaré escrireus més endavant.. no volia anar a dormir sense donaus moltes moltes gràcies,

Jaquelín,

Jaquelin, yo tengo 41 y tambien pasé por todas esas dudas y miedos. Lo pasé realmente mal antes de lanzarme. Y ahora intento no pensar en nada. Lo que tenga que venir ya vendrá, y ya ire solucionando a medida que me llegue.

Un super abrazo!!!

Cris,

muchas gracias por tus palabras..la verdad es que me siento muy identificada con lo que dices..a mi también lo que me ayuda más es no pensar..

Ah!! he abierto una carpeta nueva "primer tractament" la fase de rumiant ya la he superado.. je je je

un fuerte abrazo,

Jaquelín