Dubtes

Hola noies!

sóc nova al fòrum, fa uns dies el vaig trobar i desde llavors em voltava pel cap donar-me d'alta i explicar-vos tots els meus dubtes, així que aquí em teniu, dedidida a "buidar el pap".

Fa tres anys estava en parella, i aleshores ja vaig intentar quedar-me embarassada, com que trigava vaig fer-me les proves i tot, però al cap de poc m'hi vaig quedar. Vaig tenir un avortament, per sort, perquè després vam deixar-ho amb la meva parella. És a dir, que el desig de ser mare ja fa uns anys que el tinc.

La meva situació laboral és bona i tinc un bon horari, però no tinc germans i no vull comptar amb els meus pares "d'entrada", sé que em donarien un cop de mà, però ells prou feina tenen que no paren d'anar a metges i estan una mica fotudets, pobres.

El cas és que tenint com tinc la família reduïda, el que em tira enrere és el fet que no sé amb qui podria deixar la criatura,.. no només per fer recados, sinò també per tenir "un respiro", és a dir, si vull fer alguna activitat per la tarda, idiomes, gimnàs, classes d'alguna cosa,... etc, la vida social que tinc ara, no només de sopars i això, sinò també d'excursions per exemple, sé que l'hauria de canviar, per això intento visualitzar-me fent les activitats quotidianes tenint algú de qui tenir cura al costat, i veure com m'en sortiria. Bé, no sé si us semblarà una actitud frívola o què (espero que no!), m'agradaria saber si us plantejàveu aquestes coses tan trivials (espero que si!). Quan penso que sí, que tiraré endavant i em faré una IA, ho veig tot positiu i crec que potser coneixeria altres dones en la meva situació i ens podríem fer favors quan una ho necessités, o que podria buscar alguna cangur, però hi ha altres vegades que em desinflo i penso que no sé si arribaré a complir aquest somni.

De fet, cap a començaments d'any vaig pensar que m'hi posaria després de vacances, i ara estic una mica indecisa, o espantada... I això que m'imagino amb una criatura als braços i se'm cau la baba, i sé que, si arribo als 50 anys sense haver tingut l'experiència de ser mare, me'n penediré.

En fi, volia compartir amb vosaltres aquests sentiments una mica contradictoris que tinc, i saber com és la vostra situació, si heu de recórrer molt sovint a la família o no, i en cas que tingueu poca família com és el meu cas, com us en sortiu. Si heu arribat fins aquí, moltes gràcies per llegir-me!

Hola Heura, benvinguda,

Tot això que et passa, les pors, els dubtes, jo crec que ho hem passat totes. Jo diria que és ben normal, que no tenir-ne potser seria menys normal
No et puc ajudar gaire amb el tema ajudes familiars, perquè jo n'he necessitat i molta, em vaig trencar la cama quan la nena tenia dos mesos i mig i per sort la meva mare m'ha pogut ajudar, no sé què hauria fet sense ella, bé, sí o ho sé, pagar algú per ajudar-me, està clar. Jo tinc una germana, però té un nen de quatre anys i sé que no puc comptar amb ella per quasibé res, només li vaig poder deixar la nena el dia que em vaig fer mal perquè anava a urgències. En situació normal, jo i la nena anem fent. Algun dia la meva mare m'ha ajudat i he pogut descansar una mica, és a dir, l'ha tingut a casa seva i he pogut dormir una migdiada!!! Les primeres setmanes són dures, i si es té una micona d'ajuda va molt bé.
La nena aviat farà cinc mesos i de moment no l'he deixada mai per fer lleure sola, tot arribarà suposo. Allà on he anat, ha vingut amb mi. No sé com serà en un futur. Quan es pren aquesta decisió, s'accepta que hi haurà un canvi de vida, però no cal que sigui total, les coses que fas ara potser també les podras fer amb la criatura, tot és anar adaptant-se. Espero haver-te ajudat una mica. Aquí seràs molt ben rebuda per totes.

Hola.

Jo també intentava visualitzar com m'organitzaria amb una criatura, sobretot perquè em tocava viatjar sovint per feina. I mira, al final a mig embaràs vaig promocionar i vaig deixar de viatjar. I amb la meva mare hi vaig comptar un temps però està amb tractament per càncer (afortunadament va bé) i ara només li deixo si hi ha el meu pare també. En conclusió, una s'acaba organitzant d'una manera o d'una altra un cop t'hi trobes. I si algun dia fa falta tirar de veïns, se'ls demana ajuda, o es truca a la farmàcia per a que et portin medicaments, o li demanes a una amiga que t'acompanyi a urgències. A tot hi trobes solució perquè no tens altra opció. I ja veuràs que tenim molts més recursos dels que ens pensem.

Vaja, que no t'amoinis pels temes organitzatius perquè te'n sortiràs. I potser tindràs algun moment dolent de no saber què fer, però l'experiència s'ho val, i pots comptar amb nosaltres pel que necessitis.

Júlia 38 + Roger 2 (sí, sí, ja dos anyets!!!!), BCN

Hola Heura i benvinguda al grup!!

T'he llegit i conforma et llegia em sentia molt identificada. Jo encara no sóc mare, estic en procés i..... també he tingut alguns dubtes com els teus. De moment feina en tinc, el sou no és gaire alt però l'horari és prou bó i tinc sobretot moltes vacances. El dubte que em persegueix més és que més que ser mare soltera seré mare 'sola, sola'. Tinc molta família però no la tinc a prop, i tampoc poden venir a casa perquè no hi ha lloc, jajaja! un minipis. M'imagino amb una criatura i em fa sentir feliç però a l'hora preocupada per saber on la podré deixar en moments complexos com comentes. Però, com tu fas, també em pregunto com em sentiré als 50 sense saber què es sent sent mare. També he parlat molt amb una mare soltera que conec que va adoptar dos, nen i nena, la nena amb una discapacitat greu i el nen amb algun problemilla. De fet la conec perquè he fet de cangur i de monitora moltes vegades a la nena i de fet... penso que és una de les millors persones i mares que he conegut educant als seus fills. A més de tenir altres problemilles sempre surt endavant i ella m'anima molt a fer-ho i sempre em diu que tothom s'adapta i s'organitza, i les forces et surten d'allà on penses que ja no hi ha per buscar sol.lucions i recursos.
Jo, des d'un principi, ja em plantejo que hauré de tirar de cangurs i favors aquí i allà. També seria ideal tenir alguna mare en una situació semblant i ajudar-nos, jejeje. Encara que sigui dur penso que mereix molt la pena i si no vine a alguna trobada i veuràs quin 'pedaso de grup' que són aquestes mares amb els seus nens i nenes, i l'alegria i amor que desprenen!

És clar que cadascuna ha de decidir per si mateixa i tenir-ho molt clar. Espero haver-te ajuda't almenys una mica. Molts petons, ànims i molta, molta força!

Sus, Bcn.

Hola heura,

Els teus dubtes i preguntes son normals. Sempre havia volgut ser mare i quan vaig pendre la desició de ser-ho sola, ja que esperant si el tema parella "cuallava" i no arribava...em vaig fer moltes preguntes, si podria, com m'organitzaria.....no tinc pares,ni tietes i tinc 3 germans però ells també tenen la seva vida t'acabes organitzant o bé amb cangurs, veines i amics, i tothom et sorpren, l'experiencia s'ho val i el Marc ja t'he dos anys i he tingut moments mes complicats però la majoria supergratificants; i està clar que canvia la vida però vas adapatant al dia dia, el que em sonric de mi es tant que vaig pensar i després tot allò que has pensat a lo millor en el moment ho fas diferent.

Molta sort,

Montse i Marc

Heura, segur que els dubtes es desfaran. En principi crec que els problemes organitzatius són uns mesos, o els 2 primers anys... què és això comparat amb tota una vida? quan són tan petits són tan dependents... però a mesura que caminen i te'ls pots endur a tot arreu... bé, això espero. Jo, al contrari que totes les que han escrit, no em plantejava els problemes organitzatius, pensava que si tothom havia trobat una solució, jo també ho faria, tot i que sí és cert que comptava amb la meva mare; tinc germans, però aquets estan per fer moneries quan quedem, no per ajudar-me de debó.

Tinc bessons, tenen quasi 9 mesos, i no tinc vida social, l'oci el comparteixen amb mi, la resta del temps treballo i dormo. Però tot arribarà, sino cap mare aguantaria, i no som diferents a la resta de mares. I sí, vaig bastant cansada, però ser mare és meravellós, i en quant passin aquests 2 primers anys, crec que tot serà més fàcil.

I com diu la Júlia, pel que necessitis, aqui estem. No s'ha donat el cas, però sí es podrien montar intercanvis de "favors" rollo "banc del temps".

Ai, m'he enrollat massa, espero que et decideixis aviat, i si t'animes, vine a les quedades, en fem una cada mes.

Bego (amb l'Aitor i la Clàudia)

Hola Heura75.

Benvinguda al fòrum.

Veig que ja t'han dit unes quantes coses bones bones. Aquestes mares son la pera.

Jo tinc la gran sort de comptar amb la meva mare i em mes petita escala amb el meu pare, però està clar que t’han surts, trobes com arribar a les necessitats dels/de les peques. Ara, tampoc l’enganyarem, hi ha moments un tant caòtics, però com a totes les famílies...

Tot el que pensis ara està molt bé, però com tot, pensem i pensem en situacions diverses i després resulten ser diferents, tot i que com ja t'han dit, a totes ens passa, es inevitable per el que es veu.

Un petonàs.

Hola Heura,

Mare meva com es posen les piles les que no es deconnecten a l'agost!! no recordo qui m'ho va dir, però a mi em va afectar la frase, aixi que te la passo: quan prens aquesta decisió, has d'aprendre a demanar ajuda. jo era una persona super independent, del pal "tot m'ho faig sola" i he hagut de canviar de xip totalment. Com t'han dit totes: trobes solucions per tot. Jo tinc els meus pares molt disponibles i la meva germana al carrer del costa, però tiro molt de veïns (tenim super bon rotllo a l'escala). Es molt pràctic, perquè no has de dur el nen gaire lluny i el pots deixar 10 minutets. Jo li deixo a la veina del davant per anar a correr un parell de tardes a la setmana. Com dius tu, intento no anular-me del tot i continuar fent algunes de les coses que feia abans (dins d'uns limits). Els meus pares se'l queden a dormir un cop al mes, pero poder anar a sopar i dormir tota la nit. ES UN GUST!!
Fas be de pensar en aquests temes, però no t'hi capfiquis. Sempre es tira endavant. Depenent del barri o poble on visquis, tens molts punts per tenir algunes de nosaltres ben aprop per passar-te cangurs i truiquillos.
Benvinguda al foro que ens fa molta ilu donar la benvinguda a noies noves!
alba i pau, 18 setmanes i tornem a no dormir.... snif...

Moltes gràcies a totes pels vostres comentaris!

us veig super ben organitzades i les vostres paraules transmeten una alegria i una felicitat per haver tirat endavant que em fa dissipar tots els dubtes i pujar al carro ja mateix!

La veritat és que actualment estic passant un moment súper bo, això també em tira enrera i em fa pensar: ara que estàs tan bé,.. però potser per això precisament sigui el moment,... també veig que feu altres coses, com anar a córrer i això, jo no puc comptar amb els veïns, tot són gent gran, però vaja, suposo que trobes recursos i coneixes gent amb situacions similars,... això del banc del temps és una idea fantàstica per aquests casos!

Suskenya, jo també em veig com a mare sola-sola, sense família a qui poder deixar la criatura! així que mira, ens hi posem les dues i apa! un dia les cuida una i l’altra dia l’altra!

A mi el que em fa més por és quan tinguin 3 anys o més,.. quan són petits crec que són més manejables i te’ls pots endur a tot arreu, sempre, és clar, amb un desplegament de logística i amb molt de temps per preparar-la, i en canvi crec que quan són més grans, com tenen més opinió rondinen o s’avorreixen, i no és tan fàcil fer-los anar per on tu vols...segurament es per falta d'experiència. En fi, quan ho reflexiono fredament no trobo mai el moment, però també tinc clar que vull tenir fills, així que suposo que un cop t’hi llences més val no plantejar-te res més, prendre la decisió i assumir-la.

Gràcies de nou!

Sempre trobem una manera de tirar endavant, i sí, suposo que hi haurà moments en què renunciarem a fer el que ens ve de gust pels nostres fills, però hi ha mares que s'enduen els nanos de viatge sense problemes. Supsoso que es questió d'organització i costum.
Per cert: les iaies de la meva escala són les millors cangurs del món! el meu fill només té mare, però té una pila d'avies que el malcriaran... jajajaja
ANIMS!
alba i pau, 18 setmanes, seguim sense mimir...

Lo mismo digo, la meva veïna té 72 anys i el seu marit 74 i els he deixat el nen alguna vegada. Ell els estima molt i ara directament els pica al timbre i quan ella obra ell se'n va directa a saludar-lo amb ell. Com si fos a casa seva. I ells encantats.

Heura, també veuràs que quan tens un nen et canvien totalment les prioritats i sí que continues tenint les teves aficions i les coses que t'agrada fer (a mi anar al cinema i ho tinc organitzat per seguir fent-ho), però veure'l disfrutar a ells és el que més t'agrada. I aniràs a veure titelles només per veure-li la cara d'il·lusió que posa o et passaràs hores el parc veient com s'ho passa de bé baixant pel tobogan i jugant a pilota amb altres nens. I viatjaràs a un ritme molt més pausat però veient-lo a ell fascinat amb el nou entorn. Costa d'imaginar-s'ho quan encara no ets mare, però passa així mateix.

Júlia 38 + Roger 2, BCN

He mogut el tema al fòrum Rumiant, que es el seu lloc.

(Poder deia que no es podia publicar aquí, però ja no tindría per que passar)

noies,
dona gust llegir tot el us passa, el q sentiu, com viviu tot.
Jo no tinc molts recursos, un sou normalet, i els pares son molt grans,79 i 81, pero estan molt bé a la seva edat, la meva mare es molt possitiva i optimista, el recolzament es important, el meu pare, el millor pare del mon, aixi q tinc una familia fantàstica, pero ja son molt grans. Tinc una germana q algun dia podria comptar amb ella, i l'altra amb la q estic molt unida, viu molt lluny, uns 900km, amb aquesta estic molt unida i sempre m'anima molt a tirar endavant, em diu q es el millor q li ha passat, tinc n nebodet d 21 mesos, a qui estimo amb bojeria . Jo penso q ja trobare recursos, cosins, amics, coneguts...., sempre al final la gent se'n surt, encara q tinc present q la cosa potser no serà fàcil, no soc cap inconscient. Ningu diu q a la vida les coses siguin facils, jo sempre he hagut de currar-m'ho tot, i se el q costen les coses.
Bé, estic animada i m'agradaria anar a la trobada d setembre, i aixi coneixer aquesta colla de mares tan valentes, i us felicito a totes per com sou. FINS AVIAT, PETONS.

Hola!
Jo t'animo a que tiris endevant amb aquest projecte de vida. Realment les prioritats canvien des del minut 1 que els tens en braços.
Jo tinc una bessonada, un nen i una nena que demà fan 3 mesets. Aprofitant l'estiu, he allargat l'estancia al poble i estic amb tota la family (pares i germanes) i tinc molta ajuda que reconec que va moooolt bé. Aviat s'apropa el repte de trobar-me jo sola amb ells a casa meva, però sé que m'en sortiré.
Sobre la vida social, encara no m'he trobat amb les meves rutines, així que no puc opinar massa, però imagino que llevat de les trobades que fem amb amics que tenen casa gran i criatures, poca cosa més faré (de moment).
Lo important penso que es disfrutar-los molt.
Ah! i m'encanta sentir-me "mare". Molt!
Petons,
Anna, 35 Bcn, Eloi i Carla 3 mesos

Heura i Tiariis,

Precismaent per ajudar-nos tenim aquest foro!! Per explicar-nos els truquillos, per demanar socorro i a vegades només per desfogar-nos amb les que passen o han passat pel mateix. Abuseu de les que van davant en experiència (jo ho faig cada dia) i de les que van en paralel amb vosaltres en el procés. Mireu si hi ha mares del grup al vostre barri per comparit cangurs, veïnes-iaies, etc. Segur que trobeu solucions per tot.
Anims en aquest procés fantàstic. Costi el que costi, sempre val la pena!
Petons a totes
alba (34) i pau (4m), tornem a dormir

Hola noies!!

moltes gràcies pels vostres comentaris!
Sí, estic convençuda que al final te'n surts, sempre trobes algun recurs que no havies tingut en compte o alguna ajuda d'última hora, i amb una bona planificació tot és possible!
Aprofitaré aquests dies que em queden de vacances per acabar de meditar una cosa que pràcticament tinc decidida i que fa molt de temps que desitjo i quan estigui en ple procés us ho faré saber (espero no trigar gaire!!).
Una abraçada!!!

Marta

Doncs, ja saps on som.

Pren-te el temps que calgui, parla amb el coixí, pregunta tot el que vulguis ara, quan estiguis decidida del tot, quan pensis a quina clínica hauries d'anar... que som unes xafarderes.

Que passis bé el que et queda de vacances.