Hola, em presento.. sóc nova

Hola noies!

Doncs mireu, tinc 37 anys i estic prenyada de molt poc amb una inseminació artificial... De fet estic de 4 setmanetes, i ja sé que és molt poc...
Per una banda estic il·lusionada i en tenia moltes ganes... De fet és el tercer tractament que faig. La segona vegada el vaig perdre.. Però no sé si són les hormones o què, que estic molt trista... Que tot em fa plorar... I estic espantada al mateix temps..
No sé si a vosaltres us ha passat... 
Sé que és molt aviat però ja li he comprat una jaqueteta unisex.. perquè estic molt il·lusionada, però tinc por de perdre'l, de no sortir-me'n, que em passi alguna cosa i es quedi sol/-a... De fet no tinc gaire família, només un pare que té 81 anys, que viu amb mi. No tinc ni cosins, ni germans, ni oncles, ni ties, ni res de res, perquè els meus pares eren també fills únics i la meva mare va morir quan jo era petita.. I tinc moltes amigues, de les de veritat.. Però em fa por que em passi alguna cosa i es quedi sol/-a.
En fi.. que tinc un garbuix de sentiments contradictoris... I us he trobat buscant per internet i us pregunto si vosaltres teníeu aquestes pors o sóc jo que potser m'he precipitat i no hauria de ser mare? Hauria d'estar contenta, i en part ho estic, però en part tinc por i penso que no n'hauria de tenir... En fi, perdoneu, necessitava desafogar-me. Moltes gràcies per llegir-me,

Hola Alida1976
Veig que estàs en plena tempesta hormonal! És normal tenir algunes pors, pensa que la decisió que prenem, és difícil i té conseqüències, tot i que genials en el nostre cas!
Tindràs moltes alegries amb el peque que et vindrà i de lo dolent, ja t'encarregaràs com ho fa tothom i sobretot, una mare.
Així que a gaudir de l'embaràs que sembla que va bé i sino, a tornar-ho a intentar.
Pensa en positiu, xq lo negatiu, ja ve per si sol.
Ànims i a lluitar per la teva criatura que serà el millor que et passarà en la vida.

Mercè
Betaesperantis.

Hola Alida,

Les hormones fan mal, a mi m'ho van fer després del segon tractament i no es fàcil ensortir-se'n, però ho fem, i tant que ho fem.
Dona't temps, expressa amb les teves amigues les teves pors i si no és suficient jo et recomanaria anar a un especialista. Existeix la figura del psicòleg perinatal, crec que pot ser d'ajuda.
Ser mare no és un camí de roses i la perdua d'un fill només la pot entendre qui l'ha patit, però no hem de deixar que la por ens paralitzi la nostra vida.
Molts ànims i força per a tu i pel cigronet que portes amb tú.

Maria

Moltes gràcies noies,
De fet ara ja estic una mica millor que aquest matí.. He estat llegint missatges al fòrum i veig missatges que em fan ser positiva i us dono les gràcies per la vostra resposta.. Els vostres ànims em van molt bé!!
Gràcies precioses!

Hola alida,
com ja t'han dit es normal tenir pors i dubtes. 
El mes important ara es cuidarte i diafrutar de l 'embaras tot el possible q passa mooolt rapid.
Les pors i dubte aniran passant i en vindran d 'altrrs qua tinguis al teu petit/a amb tu.. el q compte es mirar endavant per tots dos!!

Disculpeu els errors i faltes.... escric dsd movil

Hola Alida,

Les pors van innates en la maternitat i més en el nostre cas. Es terrible pensar què passarà si tu faltes, però es millor tenir-ho clar. Crec que hi havia un fil antic de l'anna que parlava del tema. Ara, no deixis que pensar en aquest "què passarà si" t0impedeixi tirar endavant. Sempre poden passar coses dolentes: podem perdre la feina, posar-nos malaltes, però no més o menys que en parella. Anims en aquest procés i cuida't molt. 

Pensament positiu!!!
alba 37 i pau,camí dels 4a ja!

Hola noies,
un altre cop, gràcies. De fet, ja tinc un padrí.. el meu millor amic, amb qui n'he parlat moltíssim.. però en fi, a vegades m'entren les pors. De totes formes ara estic millor i en part, gràcies pels vostres ànims.

Benvinguda al foro!! 
Les hormones ens fan tenir reaccions de lo mes curioses. 
Tu pensa en positiu, que la vida ja s'encarrega de donar-nos bofetades de tant en tant, pero alegries tambe.