Una mama més ...

Diuen que algunes coses passen per casualitat... personalment penso que tot passa per algun motiu. Va ser en un dinar amb els companys de feina que la dona d’un d’ells em va preguntar si coneixia a més mamàs en la meva situació, jo li vaig dir que no i a partir d’aquí em va posar en contacte amb la Núria, la mama d’en Pau, i per això estic aquí, on feia temps que havia d’haver estat però... mai es massa tard...

Ja déu fer casi uns set anys, quan el pensament de ser mare em va aparèixer al cap, volia tenir un fill en el futur tant si estava sola com si tenia parella. Aquest pensament em va aparèixer uns anys després d’una manera molt sobtada, aleshores jo sortia amb un noi, i quan vaig plantejar el tema i ell em va dir que no, tot i que no va ser fàcil, jo ho tenia molt clar. Vaig començar a fer-me les corresponents proves i just quan ja anava a començar el primer tractament, em va sorgir una oferta de feina que no podia rebutjar, amb tot el dolor del meu cor, vaig ajornar uns mesos el posar fill a l’agulla. No va ser tan ràpid com m’havia imaginat 5 IAD i una anul•lació de cicle FIV, però ja faltava poc. Em van extreure 3 folicles, 1 d’ells no era madur, van fecundar el altres dos i va sobreviure n’un, que és el que em van transferir. L’embaràs va ser sensacional, em sentia la “gordita” més feliç del món, (tret que havia d’evitar algunes olors, amb cansament i una mica de repòs al final perquè des del 5è més vaig tenir placenta prèvia). El dia 18 de gener de 2010, a les 11:35h, naixia per cessaria el Tomás. Ara té 14 mesos i dos dies i cada dia somric perquè és el millor que m’ha passat a la vida.

Bé, ja em coneixeu una mica, estic molt contenta de trobar-vos, tinc moltes ganes de conèixer-vos, de compartir experiències i sentiments amb vosaltres i de que el Tomás conegui nens i nenes que es trobin en les mateixes circumstàncies que ell ... amb unes mares que els estimen amb bogeria.