Querer o no querer....esa es la cuestion...

Hoy estoy bastante decaída. Ya no se lo que quiero, no se si quiero tener un hijo. Cuando no pienso mucho lo deseo, cuando pienso en todo lo que acontecerá, dudo bastante…
Ya se lo he dicho a mis mejores amigos, quería ver su reacción y de paso saber que opinaban del tema. Como no, las chicas me apoyan, quieren lo mejor para mi, imagino que al ser mujeres lo ven de distinta forma a como lo vería un hombre, ellas me dicen que seré una madre 10, y que si es lo que deseo que tire adelante, que me apoyan.
El tema de mis amigos chicos que son 3, mi amigo gay me apoya incondicionalmente, ‘M’ también dice que me apoyará y ayudará en lo que pueda, pero me insiste que lo medite bien antes de dar el paso, (el y su pareja están en TTO.para inVitro), me dice que piense en lo que voy a tener que dejar, que piense en el dinero y si voy a poder afrontar el cuidado de un hijo, que piense en la independencia que actualmente tengo y que luego no tendré, etc…etc…etc….(ayer mantuvimos una conversación tan coherente, que me dejó totalmente desanimada, pues todo lo que hablamos tenia su lógica). Me falta saber la opinión de mi otro mejor amigo ‘V’, tan solo se lo comenté por teléfono, pero como es un tema delicado me dijo de quedar para hablarlo con tranquilidad.
Y si…todos me apoyan, las mujeres mas que los hombres…aún así, sigo pensando si voy a poder afrontarlo.

1. Tengo un sueldo básico (cuando llegan gastos extras, no puedo asumirlos y tengo que pedir ayuda en casa papas).
2. Tendría que irme de mi piso, alquilarlo, o ampliar años de hipoteca, y volver a casa de mis padres. Se acabó la independencia y la intimidad.
3. No quiero que mi hijo sea una carga para mis padres, ellos ahora están tranquilitos, disfrutando de su jubilación y con sus achaques…
4. Me agobia pensar que si actualmente que soy una mujer soltera e independiente, no he logrado encontrar a un hombre que comparta la vida conmigo, me temo que bastante mas difícil va a ser que aparezca con hijos a tu cargo (no digo que sea imposible, solo mucho mas difícil). Y todas sabemos que el amor, el contacto físico con un hombre es importante, todas sabemos que necesitamos que nos mimen, tener a alguien al lado que nos cuide y compartir el dia a dia…
5. Estoy en una edad muy difícil, me faltan 3 meses para cumplir los 40, si tuviera 35, os aseguro que esperaría, hasta los 40 (eso es lo que he hecho). Para mi los 40 es la edad limite para intentar ser mamá, no se puede dejar pasar mas tiempo, sin embargo, porque me da tanto miedo dar ese paso en solitario???

Si, hoy estoy acojonada chicas…sin embargo, os aseguro que si mi economía fuera estable, no me lo pensaría dos veces….pues tendria la total tranquilidad de sacar a mi hijo adelante, sin tener que pedir ayuda, ni molestar a nadie….

Me olvidé comentar, mis padres aunque son buenos padres, no me apoyan, me dicen que estaría loca si lo hiciera….(así que de apoyo por su parte nada de nada).

Gracias por leerme...
(hoy me apetecia expresarme en castellano, soy castellano parlante, y me cuesta hablar catalán (aunque me esfuerzo), espero disculpéis que esta vez lo haya hecho en castellano)...

Un fuerte abrazo para todas las mamis valientes…

Todas esas dudas y reflexiones nos las hemos hecho todas, más o menos, y sólo tú puedes saber hasta qué punto deseas un hijo y a qué estás dispuesta a renunciar. Lo que comentas de tener q dejar tu casa y vivir siempre con tus padres sí q me parece una posible fuente de frustraciones,todo lo demás se sobrelleva.
No sé, haz bien tus cálculos económicos, piensa q con los niños el gasto grande es en guardes y canguros, si eso sí te lo pudieran solventar tus padres, tendrías mucho ganado.
Por otro lado, la edad sí que es ya un factor crítico, no puedes pensártelo mucho más ya.
Vas a venir a la kedada? Quizás allí podríamos aportarte más datos y cómo se las apaña cada una.

Besos y sobre todo no t angusties

Hola LadyC. Primer de tot, desitjo que et passi aquest estat d'ànim, potser quan prenguis la decisió et sentiràs més lleugera.

Pel que fa a tot això que expliques, et seré sincera, l'únic que veig problemàtic és lo d'haver d'anar a viure a casa dels teus pares. Si estàs acostumada a viure sense ells, crec que pot arribar a ser molt complicat. A més, amb un nen, les decisions es barrejen, no ho sé, a mi em passaria (ajuda, l'accepto tota, però cadascú a casa seva). Penso que hauries de mirar una altra solució. Per què no llogues el teu pis i te'n vas de lloguer a un altre pis? Jo estic de lloguer.

La resta de cosetes... per mi no són importants. Són totes molt lòguqies, sí, però en quant tens el teu fill, passa a segon pla. Les ajudes econòmiques dels papis... doncs són ben normals, a mi m'ajuden, em compren coses pels nens, em donen calerons per comprar robeta, joguines... i em volen ajudar a pagar la guarderia. Lo de l'amor... bueno, potser sí que tens raó, vaja, tens molta raó, però per aqui hi ha noies que han tingut les seves històries, no sé.

Pel que fa les opinions de homes i dones... comparteixo: les dones ho veuen molt bé, s'empatizen... els homes ho veuen bé, però potser pensen que ells si fossin tu no ho farien.

Per ara no sé què més dir-te. Crec que has de tenir-ho clar, és important. Fins a cert punt són ben normals tots aquests dubtes. En el meu cas, no vaig dubtar, tenia tantes ganes que no volia pensar en com m'organitzaria. Em van venir 2, i mira, m'organitzo, arribo a final de mes, però de amores, cero patatero, i no, ara no em ve de gust que vols que et digui.

Bueno, desitjo que trobis el camí aviat. Aqui estem per ajudar-te.

Bego

Hola Ladyc,
Jo he passat els quasi 4 primers mesos de ser mare a casa els meus pares, doncs he tingut uns bessonets i necessitava l'ajuda d'ells. Sincerament, estic ENCANTADA de tornar a casa meva! Reconec que 2 mesos és el temps "necessari" d'estar amb ajuda full time, però els altres 2 mesos ja hauria d'haver estat a casa meva, però vaig aprofitar que era estiu per quedar-me al poble amb ells, i que vols que et digui, els nostres pares millor que facin d'avis i prestin ajuda a estones, però per ells és massa càrrega.
Com et comenta la Bego, pots llogar el teu pis i anar de lloguer a un altre, potser més gran on puguis oferir habitació a canvi de "cangur".. no sé.. hi ha solucions, no?
Jo estic al paro, ho sigui que econòmicament res de res, i ha saber el sou que em pagaran quan treballi!! però m'en surto.., retalles aquí i allà, i cap problema, les prioritats per mi són ells, hi ho tinc molt clar. Que no puc marxar de cap de setmana rural com m'agradaria i sempre havia fet? pues cap problema!! ja vindran temps millors (econòmicament parlant).
Tu no saps com tindràs l'economia d'aquí a uns anys, potser et millora molt, i en canvi, per edat ja has perdut la teva oportunitat de ser mare "biològica", sempre queda l'adopció, tot i que és més costosa.
jo tenia feina quan vaig quedar-me embarassada, i mira, ara no en tinc. Tot és molt variable, però el desitg de ser mare no és "raonable", no té una "lògica", simplement és un desitg. El meu ex no ha va entendre mai, i aquí estic, ben feliç i totalment orgullosa d'haver seguit el meu cor per ser mare.
El dia que em diguin "mama" m'emocionaré, després, ja sé que em gastaran el nom.
Es bonic.
No sé.. aquí totes ens en sortim, millor o pitjor, però jo crec que molt feliçment.
Petons,
Anna, 35 Bcn, Eloi i Carla 3 mesos i 3 setmanes

MOLTES GRACIES PELS ANIMS!!!! Intentaré anar a la vostre quedada i me expliqueu coses....

Hola LadyC,

És normal tots els dubtes i pors. L'únic problema és que l'edat apreta.
Per la meva part dir-te que jo no ho he fet abans, principalment tema econòmic. Es veritat que m'ha millorat, però penso que igualment ho hagués. Pel que veig en altres parells te'n surts. Sense adonar-te deixes de gastar en coses que ara pensar que no ho podràs fer.
El tema independència. Clar, es cert, que perds però jo ara mateix tinc temps, tinc independència i també tinc un buit...
Si vens a la quedada parlarem tranquil·lament.

una abraçada

Ok Anna, parlem d'aixo a la quedada....petonàs!!!

Hola Lady.

Totes aquestes coses que t'amuinen son ben normals.

El tema econòmic es el que mes pot preocupar si la cosa està ajustadeta.

Una molt bona opció es fer el que t'han dit, posa de lloguer el teu pis i lloga un que et deixi respirar econòmicament i així no has d'anar amb el pares, que per molt que ajudin i estiguem agraides, es molt millor estar una a casa de seva, si això es possible.

Com es casa teva?, es impresindible que segueix vivin allà? si has pensat en anar a casa els teus pares, imagino que no. Així doncs, mira pisos en altres zones que et vagin bé.

El tema de la vida solcial, si, es cert, canvia, però canvia en certa manera, si ets pesona de fer ocii constantment, es nota molt, perquè un cop ets mare el teu oci es el teu fill o filla, i si, es pot considerar oci anar al parc, es divertit.

El que diu l'anna72 es tant cert, per moltes coses que tinguis com a persona independent, si vols ser mare, hi ha un buit en tot el que es fa.

Sobre l'edat ja t'ho has dit tot tu. Només dir que si, fins als 45 es pot ser mare i amb una mica de sort, fins i tot biològica i si no es molt important per tu això, doncs adopció d'embrions o l'adopció d'un bebè. que passa, que el cos ja no es el mateix i imagino que es fa mes dur la criança dels fill o filles a aquestes edats.

Ànims i parlem a la trobada

Hola LadyC,
Vaig llegir els teus dubtes ahir, però no et aig poder contestar i veig que les cmpanyes han fet una bona feina. Quan em vaig plantejar ser mare, tenia una feina totalment incompatible amb la maternitat. en el meu cas em vaig esperar fins a tenir una nova feina. el teu gran debat (com el d'altres d'aquest grup) és que l'edat apreta.
a casa els pares, si ho pots evitar de totes les maneres possibles: evita-ho, que seràs molt més feliç amb el teu peque.
La vida et canvia molt i amb moltes persones has de redefinir els termes de l'amistat. Ja no pots basar-la en sopar i copes i a alguns dels meus amics els costa el canvi, d'altres s'han adaptat super ràpid. Has de donar-te a tu i al teu entorn un temps per acceptar al nou membre de la familia. Suposo que es ben normal.
anima't a venir que les kdd son un subidon d'energia!!!
muas
alba i pau (5 mesos i un dia!!)

Per cert, lo de un parella, la necessitat de que ens mimin i tenir contacte, si, es cert, i de tant es troba a faltar, però es que ja ho trobava a faltar abans de ser mare i si, poder es dificulta el trobar parella i continuem trobar a faltar una mica això, però la veritat es que no hi penses, tires endavant sense abraçades masculines. Diguem que encara que es bonic, no tenir parella es un problema menys i una criatura menys a casa.

Ah, com ja tant dit, el treball ara bé, ara sen va, i arriba un altre... no si quines opcions tens de millorar el teu sou...

I no et disculpis per escriure en castellà, i tens tot el dret. Cada qual troba la millor manera d’expressar-se.

MOLTES GRACIES !!! Fa temps que no surto, i quan alguna vegada he sortit amb alguna amiga, m'he avorrit com una mona, anar de copes no és lo meu (amb 20 anys m'agradava molt), ara prefereixo un sopar tranquil i una xerrada. Gràcies a totes pels consells, la opinió d'altres noies en una situació similar, és important per mi. En principi ens veiem el diumenge .... uixxxx estic nerviosilla ....

Lady C,
anima't dona, es normal aquest baixons, jo també els tinc, dies d tot i dies de "baixons".
Son les pors normals, i sobretot el tema pasta és important, espero q podem parlar el diumenge d tot això, em fa molta il.lusió anar, encara q tmbé estic nerviosa, mare meva !......tot d mares i nens, segur q impressiona, jaja.
Però segur també q ens anima, veure a totes aquestes dones valentes.

Jo també faig molts i molts calculs.....però em poden les ganes, i no vull deixar més temps. I el més important el BUIT q ara tinc no es compensa amb res d res , i això ho tinc clar, buscaré els recursos q facin falta, per sortir endavant.

molts petons i fins diumenge !
Carmen

Hola LadyC,
Bueno, quizás te ayuda un poco conocer mi historia ya que soy la única distinta del grupo.

Tuve una relación con un hombre, y cuando ya se havía terminado descubrí mi embarazo, se lo dije pq consideré que era lo justo...que lo supiera...evidentemente el no quiso saber nada y ahí empezó mi lucha interna; no tenía curro, nada de pasta en el banco y un futuro incierto...xro mi corazón me dijo que SI, supe que debía tener ese bebe desde el momento en que me hice el pipitest...
Lo hable con mis amigas,todas me dijeron que estaba loca, que iba a perder mi independencia, que ya no encontraría pareja y que se me terminaría la libertad, mis viajes, mis caprichos...etc. Mis padres y mi hermano todo lo contrario me apoyaron al 100%.

Así es que decidí seguir adelante con el embarazo ( me plantee abortar en mas de una ocasión no te lo voy a negar....) y hoy en día tengo una niña de 17 meses, y si....muchas cosas son ciertas, ya no tengo tiempo ni para depilarme, no me compro ropa y la pelu la visito una vez cada tres meses, hace mucho que no viajo y de hombres mejor ni hablamos; pero sabes una cosa? nunca había sido tan feliz, mi hija me ha convertido en una mejor persona, ella ha llenado todos los vacíos que tenía mi vida aunque yo no lo sabía, verla despertar a mi lado, como se ríe, como descubre el mundo que la rodea...y la suerte que yo tengo de tenerla conmigo.

No tengo ni idea de si algún día volvere a conocer a algun hombre con el que compartir la vida, no sé si mi economía algún día mejorara ( sigo con trabajos inestables...) he perdido amigos por el camino xro han llegado otros.... xro no volvería a mi vida anterior por nada del mundo.

Si lo piensas con tanta lógica como tú dices, nunca encontrarás el momento, una vez será por dinero, otra por vivienda y otra por no sé que...saldrás adelante, seguro que sí, irás solucionando las cosas a medida que vayan sucediendo.....si tu deseo es ser madre no habrá nada en el mundo que te llene mas, ni un hombre ni el mismísimo Brad Pit en persona junto a tu cama....

Mis padres tb tenían una vida muy independiente, viajaban mucho, salían a cenar....y nunca los había visto tan contentos y de buen humor desde que Jana llego a casa.

Escucha a tú corazon y no pidas tantos consejos ni opiniones, tú vida es tuya y la debes vivir por tí.

Ven el domingo, te irá bien.

Un fuerte abrazo.

Gemma i Jana

Es tan bonito y lo has explicado tan bien que estaré encantada de conocerte personalmente el domingo....MUCHISIMAS GRACIAS!!!!

Cris guapa,

Ja no puc dir res més. Ho han dit tot tan bé!!!
Em quedo amb la frase de la Gemma, la teva vida l'has
de viure tú per tú, i les decisions són només teves.
Un petonàs.

Moltissimes gràcies Nuria (estic mes tranquila) si el diumenge vas a la trobada, ens coneixerem....una abraçada!!!

Ostres Gemma, que bonic...nena-....Lady C és cierto todo lo que dice Gemma, y sólo decirte que los temores son muchos pero los momentos de felicidad son los más..
Un beso
Ven el domingo todas TODAS son unas super MAMAS:..yo las quiero un montón y a sus niños también.

Nuria i PAU (Casi 20 mesos)

Totes sou molt maques. De veritat moltes gracies per ajudarme. Estic contenta

Hola!...

Sóc nova per aquí... Ja he fet una presentació al general.jeje... i estic intentant desesperadament ajudar-me llegint-vos...
tinc moltes pors i molts dubtes...
i tinc ganes de saber de vosaltres.. i que em dieu la vostra..
Gemma... la teva experiència m'ha deixat molt emocionada.. Ja sé que hi ha gent que l'ha tinguda.. però mira.. tan ben escrita i detallada...m'ha arribat..

Jo explico la meva també..perquè és una mica la mateixa però contrària..ja que segons com ..m'hagués agradat que em passés com a tu..mirat amb perspectiva de tot el que em va passar ...

Jo estava amb un noi... havia costat molt tenir aquella relació i quan vam aconseguir estar junts semblava que ens havíem casat... i la intenció clara era de construir un futur... con si haguessis trobat la persona de la teva vida saps...?

Paral.lelament a tot això jo sempre havia pensat en tenir un fill.... encara que fos sola..sense parella... i sempre penses bé... tope ..els 35/40...

Quan vaig començar amb aquest noi tenia 36/37... i al mes d'estar junts..mes..mes i mig..em vaig quedar embarassada... ell és més jove que jo...i ...li va entrar el pànic.. i jo...penjada com estava d'ell vaig apostar per la parella... perquè..evidentment, ho volia tot..

això a mi em va marcar molt.. i per ell en canvi va ser un fet que ja havia passat i tancat...

en fi... que a mi m'ha quedat aquesta mala experiència.. i... clar... primer has d'acceptar a renunciar a tenir un fill de la manera "tradicional"... que..tot i que sempre havies dit..doncs ho faré sola..sempre l'havies volguda... per altra banda..penses..a veure si per esperar a tenir-ho tot no tindré res...

en fi... que ara.. clar.. quan miro pàgines web..i foros.. i consulto sobre el tema..vulguis que no la ferida se m'obre una micona...

tot i així vull acabar de decidir-me... parlar amb vosatres i veure si puc superar aquestes barreres i pors...

gràcies per llegir-me

Hola Sara, he llegit la teva experiència i les teves pors i només dir-te que és normal, crec que totes ( o la majoria) voldrien haver tingut un nen de la forma tradicional o més ben dit amb una parella amb qui construir el futur i compartir la maternitat però les coses son com son i les pors i els dubtes són normals però aqui estem per ajudar-te i animar-te, jo no negaré que he passat moments durs, i els que vindran però et puc dir que estic orgullossa de tenir un nen feliç, que sonriu i que és l'alegria personificada i que m'omple d'orgull mirar com creix i com descobreix coses, que tindrem moments dificils ja ho crec, però que ho superarem tots dos....
Només dir-te que aqui tens un lloc on pots desfogar-te i anima't a venir a alguna trobada si podem et podem explicar els nostres procesos.
Jo vaig tenir molta molta sort, em vaig quedar embarassada amb 39 anys per IAD d'un nen..en PAU .
Molts petonets

Nuria i PAU ( 42 i avui 2 anys i un mes)

Ei..
Moltes gràcies Nuria,

Quina Il.lusió..

Sí.. la veritat és que tinc moltes pors i moltes preguntes... Però acabo d'arribar per aquí i potser les faig al lloc equivocat..
Per exemple...on anar a fer la primera consulta? no sempre és gratuïta? recomanacions?..si no és de cap mútua de les súper guai què?
Tu on t'ho vas fer?
Moltes gràcies... i si m'has d'enviar algun altre lloc del foro m'ho dius tranquil.lament.. he llegit per algun lloc que hi ha la part de clíniques?..l'estic buscant perque no sé per on començar...
I sí.. tinc ganes de trobar-vos en alguna trobada...
Moltes gràcies de veritat...
Trobar espais com aquest t'ajuden molt..com a mínim el camí sembla més compartit..gràcies

Sara, els cliniques están aquí. [Tienes que estar registrado y conectado para ver este vínculo]

comparteixo 100% el q t´ha dit la Núria, malgrat q potser no era el nostre ideal somiat tenir-los sense parella, el somriure del teu fill quan el vas a recollir a l´escola, com et diu "mama, petó", com se t´agafa al coll, satisfà immensament. No vull comparar aquest amor amb el d´un home o parella sentimental, però t´asseguro q com a mínim ara q és tan petita i dependent, a mi la meva filla m´omple totalment.

Moltes gràcies a totes noies..

m'heu emocionat.. aquesta acollida és el millor per sentir en un moment que potser és dur..perquè també..quan ho estàs decidint...et trobes molt sola.. clar... és que és així com ho estem triant.. o el camí que estic triant per no poder-ho fer d'una altra manera i no voler esperar alguna cosa que vés a saber si pot o no passar..

moltes gràcies de tot cor