Els embarassos dels demés.....

Bones!
M agradaria aprofitar aquest missatge x desforgar-me una mica si m'ho permeteu. Estic en un entorn ple de pares i mares amb fills a la feina i les meves amigues s'embarassen cada dia.... Se'm fa dur haver-me d'alegrar x elles quan el q sento és una espina clavada al cor. Òbviament aquestes persones s'ho mereixen i no tenen la culpa de la meva situació però està rodejaa d 'aquest ambient em recorda q jo ho tinc complicat mentre d 'altres ho han tingut sense esforcar-se. Tinc molt clar q no m'haig de comparar amb ningú i q cadascú té un procés però també sé q quan m allunyo d'aquests entorns em trobo molt millor. A vosaltres tb us passa el mateix?
Grácies x llegir-me!
Marta

Hola Marta,

també em passava el mateix. Quan arribava a casa hi havia cops que plorava perquè pensava que ho tenien molt més fàcil que jo. No sempre és tan fàcil i fins i tot alguns havien de recorrer a les tècniques RA , però no ho explicàven. Era dur veure com s'anaven emparellant, embarassant,... I jo no.  Pensava que seria amb parella, amb amor, amb els nostres gens,... Però la vida dona moltes voltes i ara tinc una petitona que és la sal de la meva vida, sense parella i sense els meus gens, però la meva filla preciosa.

Una companya de feina també li va passar el mateix quan va saber que jo estava embarassada. L'entenia perfectament. Encara tinc que quedar amb ella per explicar-li el meu periple i que ella pugui dir la seva.

És normal i al menys t'has pogut desfogar.


Una abraçada,

Hola noies,
a mi em passa una cosa similar, sí que m'alegro quan algú del meu entorn em diu que està embarassada però a la vegada em sento frustrada per no haver-ho aconseguit i em fa por no aconseguir-ho ...

Però sí que hi ha una cosa que em molesta i és quan algú del meu entorn es queixa dels seus fills, que si no el deixen dormir, que si no tenen temps per res, que si fan rabietes ... i em deixen anar allò de "que bé que vius tu que no tens fills" ... jo em moro de ganes de dir que no saben la sort que tenen de tenir-ne i que ho han tingut més fàcil que jo ... però opto per callar i, darrerament, quan hi ha converses sobre fills intento evitar-les ... 

Tinc tantes ganes que algun dia em passin totes aquestes coses ... se m'està fent tant llarg i dur aquest procés que penso que m'alegraré quan no pugui dormir o que em falti temps per mi ... voldrà dir que ho he aconseguit! Espero que tot plegat em serveixi per, si me'n surto, no parlar mai així del meu fill/a ... 

Què en penseu vosaltres? Heu tingut sentiments similars?

Nuvib

Hola Nuniv!!
T entenc molt bé. A mi també em passa... No soporto que es queixin que si no dormen, que si no poden sortir, etc.... Bufff!!! Jo tb estic trobant pedretes pel camí i penso que no em queixaré encara que estigui tres anys sense dormir!!!

Hola noies,
M'identifico molt amo vosaltres, i jo com la Reia, hi havia molts dies i nits que plorava pensant en "lo fàcil" que ho té la gent que ens envolta, les parelles.. Mentre jo havia de passar per tot un procès que n'ingú s'imagina ni se'n fa una idea si no ho viu o ho ha viscut també.

Me'n alegrava dels embarassos però al mateix temps se m'esgarrava el cor perquè sabia que no estaria complerta fins que no tinguès el meu petitet, tenia la certessa desde ben joveneta i no m'equivocava pas.

El meu bombonet m'ha omplert la vida, m'ha completat el cor, és la meua meitat, és el que sempre m'havia faltat, el que tant havia dessitjat, m'ha omplert els dies, m'ha donat la vida, és el meu somni fet realitat, sens cap tipus de dubte.

Així que animeu-vos ja veieu que no sou pas les úniques, que també compartim sentiments trobats durant i abans del procès al que estem sotmesses. Psicològicament son un munt de sensacions i emocions que no es poden controlar.

Jo també em sentia malament quan en comptes de sol alegrar-me dels embarassos, en feia "la forta" pel davant però en arribar a l'intimitat de me casa em derrumbava, però alhora m'ajudava a agafar encara més forces i empenta per seguir endavant amb el meu somni i lluitar sempre, per dur que fos el camí, tenía molt clar el meu destí.

I si, nuvib, també em passava que com tu, pensaba que el dia que cumplís el meu somni no podria queixar-me del que es queixen les dones normalment, ja que ha estat el meu major dessitg desde sempre. Així que ara, encara que no tingui temps per res, tinc tot el meu temps invertit en el millor, en el que vull de veritat, en el meu ninu i no ho canvïo pas per res del món. No trobo a faltar res, ni temps per mi perque el meu temps és completament ell, ni sortir ni fer res que feia, ara fem tot igual però molt millor perque ho fem plegats, ja que no m'imagino una vida sense ell.

Encara cada dia em pregunto com he pogut viure tots aquests anys sense el meu bombonet, la meua vida és ell.

Així que molts ànims, i desfogueu-vos que no és pas bó quedar-s'ho tot.

Una abraçada


Luna&bombonet, 2,5 messets visquent lo millor de la nostre vida plegats..*

Que bonic Luna!!! Gràcies!!

No hi ha de què Marta!! És la pura veritat ")

Hola,

cert. No sé de què és queixen i també penso com vosaltres. Si que hi han coses que no les puc fer, però ara estic disfruntant d'altres (molt més) perquè les estic fent amb la meva nena. No hem deixa dormir? ja dormiré en un altre moment, ja veus. Veure-la dormir al meu costat, fer la puça pel llit (dormir juntes encara que es mogui com una puceta pel meu llit perquè té un pet que no la deixa... en un llit gran i ella petitona...). Seguiria i només trobaria coses bones ja que les faig amb ella i m'ensenya i aprenc i a la inversa. És, per mi, el millor. Existeix!. Ah! i ara hem trobo que hem diuen que sóc valenta per ser mare soltera per decisió pròpia... ja veus com gira el món! (això encara perquè també m'han dit que faig tenint, ARA, una criatura amb la meva edat). 

En el fons, encara que no ho volgués reconèixer, sabia que seria mare soltera, malgrat dubtes, etc. És una de les millors decisions que he pres. Si no hem quedava embarassada o no podia fer-ho per altres raons, tenia un pla B. Era fer un canvi de rumb a la meva vida (feina i lloc de viure). 

Nuvib i Marta, penso que tindrem bones notícies de part vostra. Que sàpigueu que tot el què feu i decidiu estarà bé. 

Una abraçada a totes,

Jo sempre he tingut clar que volia ser mare soltera per elecció, encara que l'exemple de "familia ideal" de pare, mare, fill, ens l'intentin ficar sempre, una familia és ideal quan és dessitjada i plena d'amor. I la meua ho és i moltíssim!

A mi també em diuen sovint que sóc una dona valenta al haver pres eixa dessició, jo penso que sols s'han de tenir les coses molt clares.

Salutacions i ànims


Luna&bombonet, qüasi tres messets vivint el nostre somni fet realitat..*

Ah! Se m'ha passat dir auè no en facis pas cas dels comentaris de la gent! De vegades son més indiscrets!
Desconec la teua edat però tinc clar que cadasquna tenim la nostre situació i per supossat els nostres motius per fer lee cosses com les fem, que és com volem.

A mi m'han dit molt què tenint l'edat que tinc, tant jove, com he fet si tot just tinc tota la vida per endavant, i podria topar-me amb un bon home i trobar una parella, etc, etc.

Aquesta gent no entenen què jo l'únic que volia i l'únic que em faltava a la meua vida era el meu ninu, l'amor de la meua vida és ell i sempre, sempre, ho he tingut molt clar.

Així que ja sabeu, a passar del que pensi/digui la gent! Els que ens estimen bé ens entenen i ens recolzen que és el que compta.

Au, ja m'he quedat a gust jaja


Luna&bombonet, cada segon més feliços i enamorats..*

Moltes gràcies Luna i Reia.
Seguiu gaudint cada segon dels vostres petits tresors.

Nuvib

No hi ha de què Berta, moltes gràcies maca!

Ja veuràs com a tu també t'arrivarà =)


Luna&bombonet, 91 dies descobrint el nostre món ideal..*

Hola,

sobre els comentaris dels altres ni cas ja que m'he sentit de tots colors i, alguns, en moments que no han estat gens fàcils. Tinc a la memòria, després que se m'emportessin la nena a l'UCI de Neonatologia, una "professional" em digué, mentre jo estava feta pols: "ara deus trobar a faltar la parella, clar". Me la vaig mirar a mitges, perquè tenia els ulls clavats a la meva nina, i li vaig contestar "no ens cal, per segons quins pares corren pel món i té prou amb mi". Es va adonar que va fotre la pota pel comentari taaan poc afortunat que va fer. Un altre va ser, mentre encara hi erem, que jo no sabia el què m'esperava a casa ja que la nena encara estava a l'hospital i ens ho suavitzaven tot a les mares (no era cert, va ser duríssim). Sabia el què m'esperava ja que en tot moment he estat molt conscient de tot el què he fet i el què he passat i el què volia era la nena a casa i s'acabaven les tonteries mèdiques. I no segueixo que en podria fer un llibre. Quan et veuen sola es pensen que tenen el dret de dir l'animalada de turno i apa.

En fi, em va costar sortir d'allà amb la nena i vaig haver de posar els "coll..." sobre la taula. Però a casa va ser el millor del millor . Potser tinc la pell fina, però ja estic fins més amunt del monyo.

Però també he trobat l'altre cara de la moneda: gent que et dóna una mà si et cal ja que saben què és ser mare soltera o inclús ho veuen el més normal (Alba a vegades m'he sentit culpable de les decisions que he pres, però que t'ho treus ràpid perquè saps que està tot bé en la teva vida).

Bé, un petó que vaig a fer el cola-cao que després es beurà la meva peque XD