Vertigen

Hola de nou, noies
Fa gairebé un any em vaig pressentar i em vaig pormetre que en un any m’hi possaria.
Durant aquest temps he buscat informació, he parlat amb les clíniques, ho he anat parlant amb algunes amigues i va sortir el tema també amb els meus pares. Fins aquí tot bé.
El problema ha estat el dia en que els hi vaig dir als meus pares que sense trigar gaire (no els hi bull dir la data exacta) començaria amb el procès. No sé si va ser perque ma mare va començar a preguntar-me i dir-me quins pasos eren els que havia de seguir (es una mica controladora, la pobre) o perque la cosa ja no és tan irreal; el cas es que m’ha entrat un vertígen, unes pors, uns duptes que no sé si son normals.
Veig a moltes de vosaltres que esteus superil·lusionades, utilitzant mots carinyosos per els vostres futurs fills que no sé si realment vull el que realment crec que vull.
 
De cop i volta em fa por tot: seré capaç de cuidar una criatura, de passar tot el proces químic i l’embaràs, me l’estimaré... i, per altra banda, ja he començat a ver alguna primera visita i no deixo de pensar en una criatura corrents pel passadis de cassa, dormint sobre la meva faldilla...
 
Alguna de vosaltres ha tingut aquestes sensacions? Són normals? O es que simplement no hauria de ser aquí?
 

Bé, perdoneu que us hagui ratllat però penso que només vosaltres podeu donar-me una resposta valida.

Jo crec que aquest vertígen que descrius és del més normal. No crec que cap mare o pare es senti 100% segur mai. És un canvi de vida molt fort, hi ha qui te la maternitat idelitzada, i hem de saber que no tot és maravellós  al planeta piruleta   
Revisa sentiments, segueix el teu instint. Si no és el moment ara, ja hi pensaras dintre d'un temps.
Jo encara hi ha dies que no m'ho acabo de creure (estic embarassada de cinc mesos) però m'imagino amb la meva petita fent la tasca de mare des del cor, ho faré el millor que pugui, d'això no en tinc cap dubte. 
No som heroïnes, som dones amb dubtes i pors i així som perfectes.
Una abraçada!

Hola Mia,

Benvinguda de nou! tot el que expliques es totalment familiar a la majoria! Es el primer pas cap a la "maternitat", ja res serà segur ni estable, pero es bastant divertit, jaja.
els dubtes son part intrínseca d'aquest procés. No et ratllis. Com diu la Dunilla, totes tenim dubtes de si serem o no bones mares, de si podrem, pero es pot, i lo de bones mares ens ho diran els peques quan tinquin 25 anys! Farem el millor que podrem, com fan totes les mares del mon.

Molts ànims nena!! Ja ens aniràs explicant.
alba 37 i pau quasi 4a

Moltes gràcies, Dunilla y Alba.
Em fa mês por penedir-me de no haver-ho fet d'aquí a deu anys.
De moment em possaré fites a més curt termini i a veure si controlo millor les meves inseguretats.

Vaig parlar dijous vespre amb eugin. Han estat molt amables i m'han resolt alguns dubtes que tenia de forma molt intel·ligible. Una coneguda m'els ha recoment, així que segurament ho faré amb ells.

Moltes gràcies per tot!

Lanzate! No te arrepentirás. Ser madre es lo mejor de la vida. Yo antes de serlo sentía todo eso que comentas y ahora que todo ha pasado, pienso que fue una perdida de tiempo dudar tanto y darle tantas vueltas. Animo y a por todas!

Tot el que és desconegut fa por i més quan comporta una responsabilitat com tenir fills. Totes hem sentit el vertigen que comentes quan hem decidit posar-nos-hi de veres. Recordo la primera trucada a l'IVI per demanar hora. La sensació de ja començo!! Va de debò!!

Anima't perquè és molt maco.

Muchas gracias a todas.
De momento ya le he pedido a mi médico de cabecera las analíticas. Al menos eso y la citología me lo puedo ahorrar. Aunque, hasta finales de abril no me dan los resultados.
En eugin me dijeron que de momento la histero no me hacía falta y, aunque es una prueba menos, no sé si sería mejor que me la hiciera.

Hay diías que desearía llamar ya y poner todo en funcionamiento, hay días  que no y, sin embargo, no me lo puedo quitar de la cabeza. Quiero pensar que esto, el tenerlo siempre en mente, es que en el fondo lo tengo claro...
En fin, muchas gracias por todas vuestras recomendaciones y vuestro ánimo.

Yo te recomiendo que te hagas todas las pruebas posibles por la ss, son garantías que tendrás y si no pasa nada raro no varían.
La única que debes dejar para el final es la analítica , porqué debe tener una antigüedad inferior a seis meses.
Y sobre todo sobre todo, no escuches a nadie, solo A TI MISMA, porqué es tu vida la que va a cambiar. 
Asusta, pero yo me muero de ganas, la ilusión ya supera al miedo, como imagino que para la mayoría de las que han pasado por esto.
Mucha suerte y ánimo.